Enguany la lectura del manifest del 25 ha estat a càrrec de Teresa Verdura, recentment nomenada Defensora de la ciutadania en un acte on-line (veure vídeo acte) 

Enguany, fa 60 anys que varen ser assassinades les germanes Mirabal, tres activistes polítiques i membres actives de la resistència. En honor a elles es va establir aquesta data com a Dia internacional per a l´eliminació de la violència envers les dones. Des de llavors, no han cessat els esforços de moviments socials, feministes i de tots els àmbits per a eradicar les violències masclistes. També és cert que ja fa uns anys que diverses iniciatives populars anuncien que el temps s´ha esgotat per als agressors masclistes, el #NoEstàsSola, el #Metoo i el #YoSiTeCreo. El repte és enorme: es tracta de canviar la societat i destruir el poder patriarcal.

És evident que, encara ara, els temps segueixen canviant i que el rebuig social contra les violències masclistes és cada cop més fort. No hi ha dubte que la defensa dels drets humans més fonamentals està guanyant, a poc a poc, aquesta partida. Per això, ens cal no perdre l´horitzó que encara està per arribar mentre tenim en compte el camí que ja hem caminat. Cal enfortir l´estratègia i el compromís comú per erradicar totes les formes de violència masclista. Les que es produeixen en l´àmbit de la parella i exparella o en l´àmbit familiar, i que durant molts anys s´han considerat un problema privat, però també aquelles que es produeixen en l´àmbit laboral o social i comunitari, i que han estat tradicionalment menys visibilitzades, com ara l´assetjament sexual o per raó de sexe, els matrimonis forçats o el tràfic de nenes i dones amb finalitat d´explotació sexual o altres.

Sovint, se´ns pregunta “què puc fer jo per a canviar tot allò que no m´agrada?” i, afortunadament, les persones que s´ho pregunten han pres partit per a erradicar les violències masclistes. Segurament, mai abans hi havia hagut una implicació tan extensa i conscient respecte la violència masclista. I és que, els darrers mesos han estat absolutament durs per a les dones i criatures que viuen en situacions de violència com, segurament, ho seran els mesos que vindran, mentre duri la pandèmia.

Els agressors adapten la violència obrint esquerdes noves per a seguir avançant, adaptantse a les circumstàncies. El confinament ens ha demostrat que, qui volia exercir el control sobre dones i nenes ho ha tingut més fàcil que mai. De fet, als agressors els ha calgut emprar molta menys força que l´habitual per a continuar mantenint els seus desitjos i privilegis. L´aïllament i l´increment de la violència psicològica ha estat freqüent en contextos en que s´ha reduït la xarxa social i l´activitat habitual de les dones per les restriccions de moviments, la reducció de la interacció social o l´augment del teletreball. S´han produït situacions d´assetjament sexual a canvi de recursos econòmics o allotjament quan les dones han tingut pèrdua d´ingressos i per tant dificultats econòmiques per a seguir endavant. S´han produït agressions sexuals en entorns d´oci informals en els que no hi ha persones professionals formades en matèria de violències sexuals. També en el món virtual, l´increment de les violències en línia està afectant a moltes dones i nenes fins al punt de posar en risc la seva pròpia vida. Les ciberviolències, com ara el control o l´assetjament a través d´aplicacions i xarxes socials o el sexpreading, han pres rellevància en la situació de confinament i han permès als agressors controlar i assetjar les seves víctimes, dones, joves i nenes, sense necessitat de conviure amb elles.

Però, quan la violència s´adapta a les noves situacions, també ho fan les formes de resistir de les seves víctimes. Molts cops tendim a pensar, equivocadament, que les víctimes són éssers passius i resignats en la seva situació i desconeixem que, constantment, estan elaborant i readaptant les maneres en les quals es mantenen en vida. La pandèmia ens ha canviat la vida i, durant un temps, també ens ha tret la vida pública i moltes d´aquelles coses que ens mantenien a les persones felices i segures. Hem comprovat que, per a moltes, ser a casa no és sinònim de pau sinó de por i violència.

Potser, aquest és l´any en el qual hem après més que mai que allò que ens havien ensenyat no era cert i, contràriament al que crèiem, el lloc més segur per a les dones i les nenes pot ser el carrer, les places, els llocs on fem vida, mentre que la llar, la proximitat, allò que ens havien ensenyat com a refugi, pot ser l´espai més perillós per a nosaltres.

Les cases podrien haver actuat com a búnquer on l´objectiu dels agressors era tenir el control sobre la víctima, tenir poder sobre ella, si no hagués estat per les múltiples campanyes socials i institucionals que s´han posat en marxa per posar fre a les violències.

Quan hem tornat a ocupar els carrers i els nostres llocs, els masclistes han vist que perdien aquest poder. És per això, que els majors episodis de violències han estat, precisament, quan s´ha produït el desconfinament.

El nombre de trucades i atencions s´han vist incrementats en xifres tristament històriques. Des del conjunt d´administracions manifestem el nostre ferm compromís en seguir treballant per desplegar polítiques públiques per posar fi a totes les violències masclistes i per garantir l´atenció, la recuperació i la reparació de les supervivents.
Per això no ens sabem estar de fer un reconeixement a totes aquelles persones que han superat allò de: “són coses de parella” i han despenjat el telèfon, i a totes les associacions, entitats i grups feministes del país que han posat sobre la taula l´emergència de trobar solucions en aquests moments tan difícils. Necessitem, més que mai, un compromís unitari de la societat i les administracions per a garantir la vida digna de les dones i les nenes.

Vivint amb normalitat, els companys i companyes de feina, les amistats, les persones amb qui compartim activitats diverses… esdevenen vigilants informals del benestar. Compartim preocupacions, sensacions, observem els canvis i, per això, cuidem. Quan tot això s´ha vist impedit, ha estat més important que mai que tothom fes un pas endavant per a denunciar les violències masclistes en tots els seus àmbits i formes.

Ens dirigim a totes aquelles dones que han resistit a la violència i han buscat el moment idoni per a explicar-ho a terceres persones; també a les que no podien i el seu veïnat ha alertat sobre la situació que patien, a les que han pogut escapar. Ens dirigim, sobretot, a les que, en una època tan incerta com la present, encara romanen a les cases on hi ha el seu victimari.

Finalment, ens dirigim als homes que esteu en contra d´aquestes violències i sabeu que un dels vostres amics, familiars, coneguts les exerceixen: és hora que us en feu responsables i hi intervingueu. Per últim: als agressors, un recordatori: no hi haurà espai per a la impunitat.

Les violències masclistes només es poden eliminar des de l´arrel, sigues tu també còmplice en la construcció d´aquest món millor.