Era conscient del que feia, però preferia ser al bell mig de la platja, a primera línia del mar, amagat dins d´una de les cabanes de fusta fetes amb troncs del temporal. El mar, però, ara era en calma i ningú es passejava per la tranquil·la platja d´Arenys, ni que fes bon temps i calor. És per això que les cigonyes hi havien aniuat sense témer altra vegada l´arribada de l´home.
Uns quants eren morts. Coneguts, també. Una tristor profunda li conqueria el seu cos d´una manera més pronunciada que el virus ho havia fet amb altres.
La brisa, amb aquella aroma pura i forta, i amb les espurnes d´aigua que li arribaven a la boca, li feien notar el seu fort gust salat i el feien desconnectar de la realitat, mentre mirava a l´horitzó, al no-res.
Es va aixecar i va tirar una pedra a l´aigua sense que fes el desitjat efecte dels salts.
Va aixecar les mans, en senyal de rendiment, mentre una patrulla municipal el detenia. Va pujar al cotxe policial i sense respondre a les preguntes dels agents, i mentre mirava per la finestra, altra vegada mirant al no-res, va pensar, fastiguejat, que avui ja no havia mort ningú al capdavall, massa tard, però. Sant Roc ens va salvar de la pesta i aquell Sant Jordi, el patró català va matar el nostre drac.