“Si us plau avi, un cop més...” ploriquejava la Clara al seu avi. “D´acord, t´ho tornaré a explicar... però atenta!” cansat de repetir les vivències de la quarantena, l´avi va explicar a la néta qui va acabar amb el coronavirus. “ Portàvem gairebé un mes i mig confinats. No sortíem de casa per res, i tothom estava moix. Menjàvem llegums, no veiem als amics, no hi havia escola, ni sortíem a les terrasses. La teva mare, amb tantes hores lliures, havia començat a fer neteja de la casa i va ser mentre netejava el jardí que el va trobar. Va estar cuidant-lo durant dies, setmanes potser! Li donàvem menjar, jugàvem amb ell... Era part de la família. Ens vam adonar que aprenia molt de pressa. La teva mare, de manera innocent, va començar a parlar-li. Li va explicar tot el que ens estava passant. Que vivíem una pandèmia i que per això no podíem portar-lo a tots els racons del nostre bonic país.” La Clara va preguntar amb la boca oberta “I va contestar-li, avi?” “Com vols que li contestés! La teva mare sempre ha sigut una somiatruites. Bé, seguim. Una nit, crec que va ser la nit abans d´aquell Sant Jordi, va escapar-se. Des de llavors, cada dia les notícies deien que hi havia menys i menys malalts i l´Estat ens va deixar tornar a gaudir dels llacs i dels boscos, de les platges i dels rius. No sé què va passar, ni què va fer... Però sigui on sigui, li agraeixo i sempre serà part de la família.”

Categoria C (Majors de 18 anys)