“Mai més”, em dic.

He baixat a fer un bany de mar per insistència de la mare. Avui, a Arenys, ens han donat llibertat. Em sento estrany i tinc por. I no puc deixar de preguntar-me qui deu haver matat el coronavirus i per què; tothom el compara amb el cavaller St Jordi, que ens ha salvat d´un drac microscòpic.

Fa més de 20 anys que visc confinat a casa i en tinc 23. Jo he sigut feliç; ni les mutacions que ha patit el virus per fer-se més agressiu m´han fet tenir temor. He viscut la plenitud amb els pares, he après molt a l´escola virtual i he jugat a distància amb infinits amics. Fa dos anys vaig conèixer la Berta en una videoconferència de la universitat oberta i parlem cada nit; inclús havíem parlat de contactar amb les clíniques de reproducció per fer-li arribar el meu esperma i tenir fills.

Avui ha canviat tot. Avui podem sortir. I no sé si vull canviar-ho tot. Sento una angoixa que m´ofega a l´imaginar que la Berta voldrà que l´acariciï; la incertesa  m´apaga les ganes de viure; no em veig capaç de parlar cara a cara amb ningú, ni de caminar més de 100 metres lluny de casa. Tinc por i mai, durant el meu confinament, n´havia tingut.

I penso...mai més tornaré a sortir. Mai més