Aquí l'escenari xiscla i s'omple de fruits, renovat per una alenada lírica que els rellotges no encerten a vigilar. PEP BOU és un mim excel.lent que té els braços prou llargs per a assolir el blau de la llunyària. Ha triomfat amb les bombolles, flors de l'aire, onades impossibles per a l'aigua mateixa. Aquesta poètica de les bombolles de sabó, equivalents a les paraules, és l'obra del seu enginy. On dimoni podem inscriure aquest espectacle insòlit? Que jo sàpiga, un màgic oriental anomenat Yadu va ser el primer que va treballar les bombolles, de colors i perfumades, en un espectacle de deu minuts titulat The Bubble's Show i d'unes característiques més complexes que el que comentem (no crec pas que hagi arribat a l'Europa). Però l'aportació de PEP BOU reclama una altra alenada. No es tracta tant de la màgia operativa com de poetitzar l'efectivitat del joc de les bombolles.
L'espai escènic respira i té el nervi del joc de les bombolles. L'estrella d'aquest número és un gran peix, fill del vent, que s'escapa de la rutina del teatre. La neu en un finestral no acabaria millor la comèdia. Tanmateix, els claus i la dentadura de la prosa no hi tenen res a fer. Les bombolles, exèrcit de la llum, suren en el buit, que és la millor manera d'afirmar un pacte i ens recorden que també nosaltres naixem i morim i som anelles d'una arrel que no demana metges. Perquè efímer vol dir que dura poc, i la humanitat no és altra cosa que una constel.lació d'efímeres estrelles.
Bufaplanetes té l'exacta dimensió del nostre temps, contrari a enfilar el pensament si el mou una rastellera de mots gastats.
                                    JOAN BROSSA