Mercè Ibarz neix l'any 1954 a la localitat de Saidí, a la Franja de Ponent, dins de la comarca del Baix Cinca. Periodista i professora d'Universitat, la seva obra literària respon a la varietat d'interessos i d'inquietuds de l'autora. Així, una història de la banda terrorista ETA fou el seu primer treball l'any 1981. L'atracció que sent envers Mercè Rodorera la portarà a confeccionar dues biografies: la primera aparegué sota el segell d'Empúries l'any 1991, la segona, amb el títol Mercè Rodoreda: un retrat ho va fer a Edicions 62 (1997).
Abans, La terra retirada (1994) va significar el seu debut en l'àmbit de la novel·la, àmbit que tornarà a conrear un any després amb aquesta La palmera de blat que ens ocupa. A la ciutat en obres és el seu últim treball. Tres narracions en què l'autora torna a capbussar-se en la vessant màgica que s'amaga sota tota aparent i rutinària realitat. Amb aquesta darrera obra Mercè Ibarz va guanyar el passat 2003 el premi Pedro Saputo de las Letras Aragonesas, en la seva modalitat de llengua catalana. Abans, l'any 1991, també va aconseguir el Serra d'Or. El seu interès per la figura i l'obra de Luis Buñuel també ha determinat una part de la seva creació. Mercè Ibarz és, a més, col·laboradora habitual de La Vanguardia.
La palmera de blat, 1995
"A la ciutat, rei, la gent com nantros no tenim pares. T'hi pots camuflar tot el dia, ningú et coneix de res ni tens per què conèixer les històries dels altres" (p. 122)
La Irene ha d'ajornar un viatge a Sarajevo, on cobreix la Guerra dels Balcans per a un mitjà de comunicació, al rebre la notícia de la mort del seu centenari avi Andreu. La tornada al seu poble Salavai desfermarà en la jove tot un seguit de records quasi oblidats i l'evocació del seu avi acabarà per convertir aquest, in absentia, en un dels personatges principals de l'obra. La palmera de blat es teixeix al voltant d'una fina teranyina de conflictes, d'entre els quals emergeix amb força aquell que s'estableix entre el món urbà i el rural i que acaba desembocant en la irremeiable desertització d'aquest últim.
Mercè Ibarz erigeix aquest espai simbòlic de Salavai des d'una perspectiva i una intenció que troba el seu marc referencial explícit en la seva realitat propera, però alhora aposta per integrar-hi aquells elements, sovint utilitzats per l'autora, que dimensionen la realitat a través de la subtileses imperceptibles de la fantasia. Seran justament aquests elements fantàstics: imatges oníriques, desaparició misteriosa d'objectes, presències fantasmals, els que acabin per definir amb la força de la particularitat aquest espai de Salavai que l'autora pobla de contradiccions, penúries i sentiments trobats tan properament humans.