Amb la tornada de Ferran de Pol al país cap a les acaballes de 1948, comença una nova etapa en un país tan canviat. Intenta adaptar-se a la dura situació del moment i, des de 1949 exerceix d'advocat a Arenys de Mar i Arenys de Munt fins a la jubilació (1988). Després d´uns mesos vivint a Arenys de Mar, Ferran de Pol amb Esyllt i la filla Maria Elvina viuran en un mas d´Arenys de Munt, lloc de residència fins al 1974 quan la parella, després dels problemes oculars d´Esyllt, es traslladarà al pis de Platja Cassà d´Arenys de Mar.
La impossibilitat de fer periodisme en català centra l´activitat de Ferran de Pol en l'escriptura de ficció. El 1950 publica a Catalunya, per primera vegada des dels anys 30, la narració «Boisard», a Antologia de contistes catalans (1850-1950) de Joan Triadú. Tanmateix era un conte anterior, dels anys trenta. Durant la dècada dels cinquanta desenvoluparà el gruix de l´obra narrativa. Mèxic en serà l'eix. Presenta el tema mexicà des de dos punts de vista: amb l'assumpció dels mites maies i asteques i amb una narrativa d'ambient mexicà en la qual descriu el xoc entre la concepció cultural europea i l'americana dins la dualitat cultura/natura. El primer fruit fou Abans de l'alba (1954), obra iniciada a Mèxic i veritable pont entre l'exili i Catalunya. Ferran havia estudiat el Popol-Vuh o Libro del Consejo a la universitat mexicana i li va interessar des del principi la possibilitat de traspassar-lo al català. Després d'un procés —amb gran cura— de transformació va aconseguir un text nou pel que fa a l'estructura i a la modernitat del relat. Poc després publica el recull de narracions La ciutat i el tròpic (1956) —que havia rebut el premi Víctor Català de l'any anterior— en el qual s'inclou una peça mestra: «Naufragis» i una excel·lent novel·la curta, «El centaure i el cavaller». El 1960 surt editada Érem quatre. Narrada en primera persona per Pau, un exiliat català, s'usa el mite tolteca de Quetzalcóatl per explicar-nos la realitat. Hi ha una barreja d'aventura arqueològica i conflicte amorós amb un fons dramàtic de fracàs.
El 1966 surt la seua darrera novel·la publicada, Miralls tèrbols, en què evoca el seu poble natal a l'època de la Dictadura de Primo de Rivera. Significa un canvi en la temàtica, l'ambient i, fins i tot, l'estil. Hi utilitza les tècniques tradicionals amb una narrativa que beu de l'anàlisi psicològica i del realisme amb el rerafons de la paràbola del fill pròdig.