PER QUÈ JÚLIA O JIMI
Quan vaig fer l´adaptació teatral de la novel·la L´illa del tresor de Robert Lewis Balfour Stevenson (Edimburg 1850 - Valima Samoa 1894), el personatge principal que em vaig inventar es deia Jimi. Aquest Jimi és el fill del protagonista de la novel·la d´Stevenson, en Jim Hawkins, el vailet que tro¬ba el mapa del tresor i planta cara als pirates. ¿I, per què Jimi o, en aquest cas, Júlia? Ja que en el muntatge que ara veureu, el noiet ha passat a ser noieta. Doncs perquè, de bon començament, vaig tenir molt clar que no volia escriure una obra seguint el fil narratiu de la novel·la. Va ser quan se´m va acudir la idea de traslladar l´acció 20 anys enllà de la descoberta del tresor. Jim Hawkins s´ha fet gran i amb el diner del tresor ha transformat la fonda del seu pare en un hotel ben bonic, conservant, això sí, el nom; Hotel de l´Almirall Benbow. A més, s´ha casat i ha tingut una filla, la Júlia, que, tot just avui fa 10 anys. Per a celebrar-ho, la seva àvia li regala una dobla de vuit i això desencadena la història. Júlia descobrirà l´aventura del seu pare que mai no li ha explicat.
Així ens endinsem en el món de la fantasia i el món de les pors, just en aquella edat de creixença que es descobreixen moltes coses dels adults i es comencen a deixar enrere les fantasies dels infants. Vet aquí la reflexió que he volgut fer amb el muntatge. I tot, amanit amb les cançons que van anar sorgint com per art d´encanteri i que, malgrat els anys que fa que les vaig escriure, cada cop que les sento em traslladen al món fantàstic de la novel·la d´Stevenson.
Algú pot pensar que això no és res més que una obra per a infants. Va ben errat! Tot el que es diu i tot el que passa us farà reflexionar, i a ben segur que us incitarà a tornar a llegir (o llegir-la per primer cop) aquesta fabulosa aventura de pirates i del viatge iniciàtic d´un vailet, en Jim Hawkins, que ha esdevingut immortal.
En un moment donat de les nostres vides tots hem estat o som Júlia o Jimi, perquè tots hem crescut amb moltes incerteses i, massa sovint, amb poc acompanyament, i això, segur, ens ha deixat una petja indeleble que, de tant en tant, cisella les nostres accions.