Ajuntament d'Arenys de Mar

És una pregunta que em rondava sovint pel cap la tardor del 2020.
Si n'han passat de coses des de llavors!
Devia tenir 9 ó 10 anys, potser 8. No em feu massa cas, pel maig en faig 91! I ademés l'edat de les persones no ha estat mai el meu fort.

    La primera imatge que em ve a la memòria d'aquells dies és la d'un esbart de dofins que vaig veure des del balcó de casa. Saltaven i és capbussaven i tornaven a sortir. No m'ho podia creure; era com si ho estigués somniant! Vaig cridar la meva germana Marina i els meus pares i no els vam treure el ulls de sobre fins que no es van perdre de vista més enllà de les roques d'en Lluc.
  Recordo gent als balcons, a les terrasses...caminant, prenent el sol, llegint.
Nens més petits que jo, amb bicicletes de quatre rodes, anant amunt i avall, guixant carreteres de colors al terra, amb els seus camions. I música que sortia de les finestres obertes i la piuladissa dels ocells. Era com si de sobte les cases s'haguessin omplert de gent.
  A les voreres del carrer hi creixien "males herbes" i petites flors blanques i grogues,que no havia vist mai abans. Feia bonic de veure! El primer dia que ens varen deixar sortir al carrer fins i tot vaig veure dos grills (el pare em va dir que eren grills) i una sagrantana sense cua.
  Aquella primavera del 2020 els amics del cole ens enviàvem molts missatges amb el mòbil per whatsapp. Llavors tothom el feia servir molt el mòbil. S'hi podien enviar missatges, fotos, música i videos. I és clar també parlar. Com que feia tants dies que no ens vèiem, teníem moltes coses per explicar-nos. Vaig tenir tants amics llavors!
Fins i tot em va enviar un missatge en Christian! Sí, sí, en Christian! El que no m'escollia mai pel seu equip i se'n reia de mí sempre que podia. A mí tampoc em queia gens bé, ell, però que m'escrivís em va sorprendre. Després, quan va haver passat tot allò del virus, ja no ens escrivíem tant. És clar que ja ens vèiem a cole. Però de vegades quan estava sol a casa i una mica avorrit, recordava converses que vam tenir durant el confinament.
  Amb els pares i la Marina jugàvem a estones i ens explicàvem coses, cuinavem (un dia vam fer bunyols!); el pare ens explicava acudits, alguns una mica pujats de to, mentre la mare feia veure que s'enfadava i nosaltres reiem i reiem. De vegades, però,  tot de cop es posaven seriosos, tristos i un dia els vaig veure plorar.
  L'àpat que més m'agradava era l'esmorzar. Ens assèiem tots quatre al voltant de la taula a fora, al balcó, i era com si cada dia fos diumenge. Ens fèiem torrades amb oli
( no ens podíem permetre massa exquisiteses llavors que els pares no treballaven). Un dia vaig tastar per primer cop un cafè amb llet. Però triar per triar preferia el meu colacao sense grumolls.
  I el mar es veia tan gran! I de vegades la xiscladissa de les gavines no ens deixava ni parlar.....
  Però un dia la meva germana i jo vàrem tornar a esmorzar sols a la cuina; els pares eren a treballar.
  I per fi nosaltres varem tornar al cole. 
M'agradava anar a cole i trobar-me amb els amics i fer classes de Naturals i de Socials amb en Josep i sobretot fer excursions amb tota la classe.
  I gairebé tot va tornar a ser com abans. Però de vegades, no sabia ben bé perquè, trobava a faltar alguna cosa; llavors no sabia què era i em venia al cap una pregunta:"Qui havia matat el coronavirus?"

Ara ja han passat molts anys de tot allò.
I de vegades, quan miro el mar des de la finestra, em pregunto si avui també veuré
dofins saltant.