Ajuntament d'Arenys de Mar

Gorka Benítez toca com ningú, no vull dir ni millor ni pitjor, només que toca com ningú. Sembla un boxejador, però la seva dolçor traspassa la pell i mai no es passa amb el sucre. El seu saxo té olor d'ECM, sabor del Nord i gust mediterrani. Ara canta, bé, ja cantava a Fabou, però ara i aquí canta més i fa de Al Otro Lado un disc de cançons, cançons jazz, que vol dir que viuen del jazz, de la seva llibertat i de la seva complicitat. Cançons que deixen créixer melodies, això que tan bé sap fer quan improvisa. I fa cançons que tu pots cantar a la dutxa o xiuxiuejar al metro, cançons horitzontals, d'enorme profunditat de camp. Cançons que descriuen paisatges pels quals discorren núvols, on l'horitzó no és sempre llis, en què hi ha gent i somnis, en què hom s'enamora i desitja, en què la música, el jazz, el pop, teixeixen abrics en els quals arraulir-se i fugir de tant i tant soroll.

Gorka fa cançons transparents, diàfanes, evocadores. Cançons en les quals no solament es trobaran els amics i amants del jazz, sinó que serviran d'aliment a més gent, aquells acostumats al pop melòdic, a les cançons d'autors sensibles, a aquestes persones que no posen etiquetes, que volen la música per emocionar-se, per evadir-se, per reconfortar-se.
Ningú no podia fer un disc com aquest, un treball tan sense prejudicis i lliure. Només algú com Gorka, que ha fet de la llibertat música, paraules i emocions. És un disc de jazz que canta un saxofonista de jazz, però que ningú no busqui comparacions amb Chet Baker, ni res per l'estil. Gorka és un músic del seu temps que ha crescut escoltant també el delicat pop basc dels noranta i les bones cançons que es feien en aquest país abans de que s'electrodomestiqués sense remissió.

Gorka ens torna cançons amb històries de somriures, petons i barris, àngels i muralles enderrocades, elefants i amics. Ho fa en companyia de talents extraordinaris com els d'Albert Bover, pianista cristal•lí; Dani Pérez, el guitarrista perspicaç; David Xirgu, la bateria elàstica; Nic Thys, el baixista elegant; Carme Canela, la veu transparent. I junts han sumat el talent lúcid capaç de confeccionar deu cançons amb mà d'artesà i pols de mecànic fresador. El resultat és un disc diferent, únic, preciós (però no preciosista) un disc enorme que creix audició rere audició. Un treball en el qual es torna a sentir el silenci (com en els discos de Davis), es nota el múscul del blues i que fa sentir aquests afectuosos calfreds de l'emoció que recorre l'esquena.

Un disc que no s'assembla a res i un músic que, ja, no s'assembla a ningú.

Jordi Turtós
Periodista musical

Formació

Piano: Albert Bover
Guitarra: Dani Pérez
Bateria: David Xirgu
Baix: Nic Thys
Veu: Carme Canela
Saxo: Gorka Benítez