Ajuntament d'Arenys de Mar

Mireia Campeny Fortes ha estat la guanyadora de la Mostra Literària del Maresme. L´arenyenca, que va participar en el Grup E prosa, de 19 a 25 anys, ha estat premiada per la seva narració Nou tractat de divinitats gregues. Arenys de Mar ha participat en la 27a  Mostra Literària del Maresme amb 16 treballs, que inclouen prosa i poesia i tot el ventall d´edats. El lliurament de premis es va fer aquest mateix diumenge a Vilassar de Mar.

Us oferim, a continuació, la reproducció del relat guanyador:

ADONIS

Com cada matí, a dos quarts i cinc de sis sona el meu despertador. Al cap de mig minut, el temps suficient per a comprovar  amb els peus —primer el dret i després l´esquerre— la gelor del terra, s´encén la llum de l´habitació del veí del cinquè. Durant els breus segons que resta encesa, em fixo en la seva silueta. M´hi recreo. Puc reconèixer la sinuositat de cadascun dels plecs dels seus muscles, és un déu.
El meu Adonis apaga el llum del dormitori. Durant els set eterns minuts que dura la seva dutxa només puc jugar a imaginar. Imagino l´aigua recorrent-li els llavis, la barbeta, el coll, la clavícula, l´esquena, els glutis... i és aquesta mateixa aigua la que humiteja el meu sexe que, ara, balla incansablement al ritme dels batecs accelerats del meu cor.
Empasso saliva i encara no tinc temps de desfer el nus que s´ha instal•lat a la meva gola quan, de nou,  s´encén la llum del dormitori. S´ha acabat la tenuïtat extrema, la imaginació; ara tot és menys subtil.
Veig perfectament el seu membre i no puc esperar més. Ja no em complau tan sols mirar. Els meus dits es deleixen per ser l´aigua que escriu tots els seus racons i, presa tota jo pel fantasieig, deixo que participin suau i dòcilment en la dansa del meu sexe, una dansa que, inevitablement, es torna follia i delirant, que acaba en festa grossa, en focs artificials. 

ZEUS I HERA

Completament extasiada, tinc temps de reprendre el son fins un quart de vuit, potser avui Zeus tindrà sort.
A l´hora exacta em dirigeixo cap al menjador, des d´allà tinc millor visió del camp de batalla.
Tot és tranquil. Hera dorm plàcidament i Zeus comença a prendre posició: li petoneja la cara, lentament, baixa pel coll i arriba als pits, amb calma. Allà desembeina la seva millor arma: la llengua.  Ella tensa les faccions, incòmoda. Ell, però, no es dóna per vençut i llisca per sota els llençols.
És tot amor, atenció, delicadesa. Amb la punta dels dits, com plomes incansables, acarona les seves corbes,  baixant des del maluc fins al peu. De pujada, li palpa les cuixes com si fos el primer cop, volent abastar molt més del que les seves mans li permeten. Mentre li regala sospirs a cau d´orella i les seves mans frisen per acariciar la nit de l´entrecuix, Hera, lluny de gaudir d´aquest plàcid despertar, lluny d´emprendre una desenfrenada guerra, dóna mitja volta i decideix que la batalla ha acabat abans de començar.
Zeus, vençut, inicia el ritual de cada matí: pantalons, camisa i nus a les sabates. Xiuxiueja alguna cosa a la seva esposa que ella, imagino, ni es molesta en contestar.
Que egoista Hera, podries compartir, de tant en tant, la teva Afrodita amb el pobre Zeus.

HERA I AFRODITA

Després d´un capítol poc emocionant de la sèrie llatinoamericana de les tardes i, tenint en compte que som dijous, Hera, posa la cafetera italiana al foc i prepara dues tasses. A dos quarts de cinc, puntual, Afrodita creua la porta esbossant el seu millor somriure.
Des de l´escletxa del finestró observo les dues amants que, engrescadament, comparteixen conversa amb regust de cafè i galetes suïsses. Ni tan sols puc intuir la conversa; no sé si discuteixen  algun aforisme de Cioran o, pel contrari, recorren a temes meteorològicament banals —una conversa meteorològica no és altra cosa que un element distractor dels sentiments, ho he llegit en algun
lloc—.  Jo, prefereixo pensar que preparen la seva fugida, que algun dia en seran capaces.
Les invento caminant pels assolellats carrers de qualsevol capital mediterrània, passejant el seu amor damunt llambordes que amaguen sorra de platja.
Platges desertes on es desitgen de la mateixa manera amb la que ho fan cada tres tardes a la setmana dins d´aquest pis ple d´humitat.
Hera busca dreceres pels camins que li ofereix el cos de la seva jove amant. Rierols de suor, tolls de saliva,  senders impossibles que es rendeixen al pas de les seves mans expertes.  Afrodita li serveix el plaer en forma de carícies prohibides, li brinda el seu sexe amb un compàs tranquil que, pres més tard per l´excitació dels cossos, esdevindrà un espasme delirant. El repòs, després.

ATENA

Travessa la porta, cada dia, quan passen tres minuts de les sis de la tarda. Mentiria si digués que se´m fa un nus a l´estómac, però, tampoc diria tota la veritat si no us confessés que espero aquest moment amb impaciència.

Deu rondar els trenta-cinc i s´entesta en elidir el seu atractiu rere un recollit descuidat als cabells i un jersei de llana descolorit i ple de boles.
Seu sempre a la darrera taula del local i es col•loca de cara al gran finestral des d´on  contempla les cases de l´Onyar i, per la seva postura, intueixo que  juga a inventar la vida de les persones que hi habiten.
És enginyera en vides alienes, les vides que voldria per a ella. A mi no m´enganya, els seus ulls són el retrat de la soledat, els manca el color de les cases que s´emmirallen al riu.

APOL•LO

Quan Afrodita abandona l´Olimp que comparteix amb Hera dos cops per setmana, enfila el carrer Ballesteries i les campanes de la catedral toquen les sis —fet que em recorda que haig d´avançar tres minuts les busques del meu rellotge — entro al bar.
Ell classifica, minuciosament, les tasses de cafè, les de tallat i les de cafè amb llet damunt la cafetera. Es gira i em somriu, la barba de tres dies li dóna un aire molt interessant. Li retorno el somriure i m´assec a la darrera taula del local, davant d´un gran finestral des d´on contemplo les cases de l´Onyar. Groc, vermell, groc, taronja, taronja, vermell, groc...
Em serveix el tallat en una tassa que llueix el pictograma d´una petita empresa de cafès que ha premiat la fidelitat dels seus clients amb vint-i-tres tasses de diferents mides i dues caixes plenes de sobres de sucre.
Abans que obri la boca per a fer-me algun comentari sobre el temps, el miro als ulls i em pregunto si avui, per fi, em convidarà a sopar.
Res, la Tramuntana m´ha guanyat la partida. Somric de nou i faig que sí amb el cap, el vent del nord avui és especialment fred.

Al diari, cap oferta de feina. Pago el tallat i torno cap a casa on, amb la companyia de les veus dels presentadors d´un programa absurd d´un canal de televisió local, espero l´arribada de Bacus.

ATENA

És una dona de poques paraules i, a mi, la intensitat de la seva mirada em fa quedar mut. És just aquell moment, el moment en què deixo el tallat damunt la taula. Aquella mirada em crida, em suplica que la tregui d´allà, que li mostri la vida més enllà dels grans finestrals, de les finestres, des dels porticons. Més enllà dels plecs de les cortines i les persianes trencades.
Opto, però, per deixar anar alguna banalitat sobre aquest vent humit del nord que avui acarona la ciutat dels quatre rius.

L´he tornat a decebre. Riu per sota el nas i, resignada, fa un cop d´ull als classificats del diari comarcal. Al cap d´una estona, deixa els diners sobre la barra i, sense acomiadar-se, la veig sortir al carrer a pas lent i absent; el pas del qui no espera res de la vida.

APOL•LO

Bacus es fa esperar. Normalment torna de l´assaig a quarts de deu,  però avui són quarts d´onze i encara no ha arribat a casa.

Tinc gana. Em dirigeixo a la cuina i obro la nevera. Intento mastegar un tros de pernil dolç sec i mig florit però, aviat, ho deixo per impossible, omplo un got amb aigua de l´aixeta i me l´empasso d´un sol glop mentre trec el cap pel cel obert i miro enlaire.

Apol•lo estén la roba —algú hauria de dir-li que si ho fes amb més cura no li faria falta planxar la meitat de peces—, baixa la mirada i, com de costum, m´enxampa observant-lo. Ens mirem durant uns pocs segons que esdevenen, però, eterns. Em mira com si no sabés que el tallat m´agrada amb la llet natural i que la meteorologia m´importa tant com una merda.

BACUS

Finalment, arriba passades les dotze i no arriba sol; l´acompanya una de les tantes pèl-roges que han passat pels seus llençols, hi té una debilitat exquisida.
La d´avui, abans de travessar la porta, lluïa un top negre de cuir, uns texans molt cenyits i unes sabates amb tacons d´agulla impossibles, no deu passar dels vint-i-cinc.

La mirada d´ell és lasciva. Ella, somriu múrria i terriblement seductora, fet que fa perdre els estreps a Bacus que l´assetja per darrere, besant-li el coll, rodejant-la amb els braços i enganxant-se als seus pits.
Es rendeixen al plaer, a la luxúria; passegen el seu sexe per tots els racons del pis i es magregen, fins el fons. Ella crida, gemega, en demana més... Ell la penetra amb moviments tan exacerbats que ratllen la violència mentre, com una euga desenfrenada, ella cavalca aferrada a la seva melena i, a mi, em sembla intuir l´espetec de la seva pell blanca al xocar contra les cuixes del déu.
Desitjo ser pèl-roja per uns instants, ser una més i encaixar-me molt endins d´ell. De moment, em conformo amb mirar.

APOL•LO  I ATENA

Quan Bacus i la seva nova adquisició cauen en un son profund, em disposo a tancar el porticó i observo que des de les línies de la persiana d´Apol•lo s´hi escola, encara, una mica de llum. Em sorprèn, sempre és dels primers en acabar el dia.

Atena perd els vespres mirant per la finestra, potser està condemnada a esperar tota l´eternitat, el destí és així de capritxós.
Abans de tancar el seu porticó, alça la vista cap al meu pis. No sé com ni per què aixeco la persiana, em somriu.

Ser observada quan creia que aquest privilegi estava reservat exclusivament per a mi, m´encanta. La idea em fa somriure.
Apol•lo s´aparta de la finestra i apaga el llum, en menys de dos minuts baixa al carrer i, amb la mirada, em fa seva, per fi.

Baixo al carrer. Si hi està d´acord, podem deixar la meteorologia de banda, d´una vegada.

Avui sí, jo també esdevindré deesa, per sempre. Les llums d´un cotxe. Vaig a obrir-li la porta, ja noto els seus llavis damunt la meva pell. L´ estrepitós soroll d´una frenada, el cop.

Res.